18 abril 2022
Bàsicament, hi ha dues raons per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica dels ulls. Una és mèdica i inclou el despreniment de retina o les cataractes. Els únics tractaments de què disposem contra problemes amb aquestes característiques són quirúrgics, és a dir una operació.
L’altra raó no és purament mèdica, sinó que és una opció per corregir els defectes de refracció, que són en essència tres: la hipermetropia, la miopia i l’astigmatisme (ametropies segons la terminologia mèdica). En termes estrictes, per a aquestes anomalies tenim alternatives a la intervenció quirúrgica: fer servir ulleres o lentilles. Ara bé, les operacions són segures i posen fi a la incòmoda necessitat d’haver de dur ulleres o lentilles. Tot seguit definirem breument què són els defectes de refracció.
Els ulls
Són un sistema òptic que permet de formar imatges a la retina (la membrana sensible a la llum que trobem a la paret interna dels ulls). La imatge es transmet pel nervi òptic al cervell, que la rep i la interpreta.
Cada ull té un determinat poder de refracció, una certa potència. Les anomalies en el poder de refracció, o ametropies, causen que la imatge no es formi prou nítida a la retina, i són les que motiven consultes més sovint en oftalmologia. Tal com hem indicat, n’hi ha de tres classes: la miopia, la hipermetropia i l’astigmatisme.
Les ametropies
Miopia
Són miops les persones que no hi veuen bé de lluny. El mecanisme causant és que les imatges convergeixen davant de la retina i, per tant, hi arriben distorsionades. Els objectes distants es desenfoquen i el pacient no els veu bé.
Hipermetropia
La hipermetropia és el cas contrari de la miopia: les imatges es formen darrere de la retina. La conseqüència és que el pacient no hi veu bé de prop.
Astigmatisme
És un trastorn més complex i el causa una desigualtat en els eixos principals (o meridians) dels ulls; per tant, les imatges tenen diferents punts d’enfocament a la retina en comptes de convergir en un únic punt. En aquest cas, el pacient hi veu malament tant de lluny com de prop.
L’operació: cirurgia refractiva
És fonamental que el diagnòstic sigui molt precís, perquè determinarà l’èxit de la intervenció. Sovint és difícil decidir si un pacient es pot operar o no i quina tècnica s’ha d’emprar en cada cas. Cada pacient té un problema molt concret i la solució ha de ser del tot personalitzada. En aquest sentit, com que la cirurgia avança de manera constant, les tècniques es continuaran perfeccionant.
Tanmateix, no tots els pacients es poden operar.
Qui es pot operar
El criteris bàsics per decidir si una persona es pot sotmetre a la cirurgia refractiva són dos:
- Cal que tingui més de 18 anys. En aquesta edat es considera que ja ha acabat el creixement de l’ull i el pacient ja és madur en termes oculars.
- El defecte visual ha de ser estable, és a dir, no pot haver variat el nombre de diòptries en més d’una l’any abans de la intervenció.
Qui no es pot operar
Parlem de contraindicacions absolutes i relatives.
- Les absolutes són:
- L’embaràs.
- Els trastorns greus de la personalitat o els trastorns psicòtics.
- Les relatives:
- Patir malalties autoimmunitàries.
- Haver tingut brots epilèptics el darrer any.
- Tenir cicatrius queloides.
- Tenir altres trastorns oculars, com el glaucoma o una retinopatia.
En tot cas, una consideració general dels oftalmòlegs és que val més no operar si hi ha cap factor que en pugui comprometre l’èxit, perquè una mala indicació de la intervenció augmenta el perill de tenir complicacions més endavant.
